La mandra és extraordinària. Temptadíssim de quedar-me a casa però m'esforço ifinalment surto a un quart d'onze en punt. El cel es blau i blanc, res de grisos. Vaig ben abrigat però no fa un fred excessiu per ser ple Novembre. Decideixo anar als Munts. Amb cinquanta-vuit minuts em planto a la casa nova de Gallifa. És un desastre, solia fer-ho amb deu o quinze minuts menys. Tot i haver fet tota la pujada de Gallifa amb plat petit i pinyó gran estic rebentat. No puc ni respirar. Continuo cap a Sant Boi i pujo als Munts per la pista de darrera, mes dreta i tècnica, però que sempre m'ha agradat. Constato novament que no sóc ni de lluny el que havia estat. Amb paciència arribo als Munts. La vista és sensacional, el dia preciós. Com que estic bastant apurat i les existències d' aigua son irrisòries entro al bar, d'estranquis, i vaig directe al lavabo a carregar de l'aixeta. Porto diners però faig tard i no vull perdre temps consumint, per tant surto dissimuladament com qui no vol la cosa. Sentiment de culpa, mai he servit per aquestes tonteries. A un quart de dues arribo a casa. Dutxa ràpida i dinar a Bajalou, cel.lebrem l'aniversari de la cunyada. Em prometo entrenar al menys un cop entre setmana. Potser així milloraré una mica.
Aquesta entrada mereixeria una foto del Collsacabra desde els Munts. És una vista esplèndida que no he pogut fotografiar perque m'he descudat la màquina.