31 de gener de 2010

Fa un dia lletgíssim per anar amb bici. Molt de fred i boira. Comque ahir no vaig fer res, avui m'esforço per fer com a mínim una caminadeta fins Bellmunt -per variar una miqueta. Al final he pujat corrent, suaument, però corrent. Això si, passada la monumental alzina he decidit girar i tornar. A pendre pel sac.

(L'Alzina grossa de Bellmunt)

23 de gener de 2010

La carraterota que em va embolicar l'altre dia, de fet em va agradar i avui l'he volgut fer de nou. Però comque sóc molt "punyetero" he decidit ficar-me per un caminot, a Sant Martí, que m'hi havia de portar amb tota certesa. Evidentment no ha estat així. Adamés la boira a fet que em perdés del tot. He acabat demanant indicacions a un d'aquests pagesos tant simpàtics -com els que descriu Pla al seu llibre- que ens mirava a mi i a la bici com si fóssim txitxarel.los acabats d'arribar de Mart. Al final, camp a través i amb la bici a l'esquena, he trobat la carraterota que volia. Però s'ha fet tard. Torno a casa per la carretera comarcal degudament enquitranada i indicada. Pujant cap a Lourdes pel dret, diria que el genoll no molesta tant. M'hi hauré de fixar mes bé el proper dia.

16 de gener de 2010

Fins a Can Pamar i tornar, però no tan senzill tampoc: anant he passat per una carraterota que desconeixia del tot. S'agafa poc abans d'arribar a l'Esquirol, de manera que "déunido" la volteta que he fet tot just per anar a sortir una mica mes amunt de La Cavorca. Al final, he pedalat força mes estona de l'esperat --i desitjat. Al cel, uns núvols tot estanys, semblaven estripats.

(desde el camí de Cabrera)

9 de gener de 2010

Ahir vaig anar a dormir tard. Fins les dues de la nit llegint. Potser haurem d'estar d'acord en començar a considerar-ho una petita obsessió. Beneïda obsessió. M'ha costat llevar-me i encara més despertar-me --que no és pas el mateix. Fot fred. Zero graus. La bici em fa mandra, de manera que a caminar fins Bellmunt una altra vegada. Sembla que no hi hagi mes llocs on anar però la veritat és que Bellmunt no és mai igual. Adamés és aprop de casa, és dret, i al cim hi ha un bar. Què mes voleu? Pujant trobo neu, poca, però en llocs bacs és gel i cal anar amb compte, mes que res per no acabar-ho de xafar tot. Pujant escolto Black Crowes i baixant Rod Steward. Al cap però, hi he tingut tota l'estona els llibres llegits darrerament. Llibres que superen la prova del temps, que es troben desde fa cent o dos-cents anys a qualsevol llibreria o biblioteca seriosa. Aquest fet, que considero impressionant, és suficient per despertar en mi una curiositat i un interès fortíssim. Quina cara posarien Poe, Dickens, Stevenson, Dostoyevski o Stendhal si entressin a La Tralla?
Desde el cim he fotografiat Cabrera i Ayats sobresortint els núvols. Impressionant també. Al tornar he dinat arròs i seguidament he quedat adormit al sofà.

(Cabrera i Ayats al fons)

30 de desembre de 2009

Un quart de dotze del mati i descobreixo una roda punxada. Quin greu. Passo d'arreglar-la, em poso calçat de caminar i amb l'auto m'arribo al cementiri de Sant Pere, des d' on iniciaré l'ascens a peu al colós. M'emporto l' iPod amb els corresponents auriculars per no haver de sentir el xiulet del vent, que avui és molt fort. Pujant escolto Aviones, de Pereza. No està gens malament, unes lletres una mica ensucrades potser, però recorden Burnig, Tequila o Nacha Pop. Baixant escolto l'excèntric Bunbury. Boníssim. Adamés, la primera cançó que em sona és d'en Puntí, una bona versió de "Si" . Una horeta pujant, i una altra horeta baixant. Un cel de blau agradable amb algun nuvolot de la gama dels Pantone cool gray tirant a blanc. Al menys m'he guanyat el dret a dinar.

(Collsacabra desde Bellmunt)

25 de desembre de 2009

És estúpid insistir en el patètic estat de forma què em trobo darrerament. Avui és Nadal. Són les onze quan començo a pedalar direcció La Vola per la carretera de quitrà, res de camins estranys i enfangats avui. En un principi volia atacar el cim de Bellmunt però algú m'ha recordat que és típic pujar a aquest santuari -amb bici o a peu- el dia de Nadal, i com que tinc poques ganes de fer vida social, al darrer moment he canviat de ruta. Arribat a La Vola agafo la pista cap a Can Pamar i torno a Torelló pel camí de Cabrera. Tot pujant cap a Can Pamar -el tram més bonic del recorregut- recordo que tinc dinar de família a casa del tiet Joan. La tieta cuinarà uns plats exquisits, sens dubte. També he recordat l'avi, "laviendal", que ara fa poc mes de dos anys que va morir. Recordar-lo m'ha fotut emocionar. Quins collons! pedalant i plorant alhora. El meu pare deia que l'avi era de "llàgrima fàcil" i jo hem temo que n'he heretat aquest coi de gen.

(Una esplanada, a prop de Can Pamar)

19 de desembre de 2009

Avui he fet un intent -amb resultat patètic- de sortir amb bici a una temperatura de nou graus cèlcius negatius. Quan portava uns mil cinc-cents metres recorreguts he arribat a una rotonda -la de Sant Vicenç- que m'ha servit per fer mitja volta, sense gaire esforç ni perill i tornar a casa cagant llets. No m'he guanyat ni el dret a dutxar-me.
Per raons obvies, avui no hi ha foto.

12 de desembre de 2009

Per ganes no hauria pas sortit. El dia era lleig, fotia fred, no havia quedat amb ningú i em trobava fatal -físicament vull dir. De manera que la motivació era absolutament nul.la. De cop però, he recordat que l'alternativa era quedar-me a casa. M' he dirigit a Sant Pere, pel club de tennis, la Vinyeta, Collsaplana i coll de Salgueda. Allí he tirat quatre fotos amb el telèfon nou, m'he abrigat, i he reculat cap a la Vola desde on he tornat a casa pel la mateixa via que utilitzen els automòbils, amb les seves calefaccions i altres comoditats. Nota curiosa: desde Collsaplana sentia els gossos perseguir el porc i sentia també, perfectament al pobre porc. El sons que emetia fotien força respecte. Por de trobar-me'l de cara tot baixant cap a Cal Ferrer.

(Al coll de Salgueda)

6 de desembre de 2009

Caminada de gairabé quatre hores amb el dilecte i fortíssim Antonio, que aquests dies està lesionat i fa de mes bon seguir. Hem fet una volta que ha començat a la Vinyeta, per un camí tortuós cap al coll del pic de l'Aliga. Hem baixat a l'altre costat de la vall, fins a trobar la carretera de Sant Bartomeu per després dirigir-nos cap al salt del Molí i Espaulella, un lloc espectacular. Una bona excursió.

(Bellmunt desde Espaulella)
He anat a Bellmunt. Del cementiri a dalt: LIV minuts. Ho poso amb numeros romans perquè no faci tant mal efecte.

14 de novembre de 2009

La mandra és extraordinària. Temptadíssim de quedar-me a casa però m'esforço ifinalment surto a un quart d'onze en punt. El cel es blau i blanc, res de grisos. Vaig ben abrigat però no fa un fred excessiu per ser ple Novembre. Decideixo anar als Munts. Amb cinquanta-vuit minuts em planto a la casa nova de Gallifa. És un desastre, solia fer-ho amb deu o quinze minuts menys. Tot i haver fet tota la pujada de Gallifa amb plat petit i pinyó gran estic rebentat. No puc ni respirar. Continuo cap a Sant Boi i pujo als Munts per la pista de darrera, mes dreta i tècnica, però que sempre m'ha agradat. Constato novament que no sóc ni de lluny el que havia estat. Amb paciència arribo als Munts. La vista és sensacional, el dia preciós. Com que estic bastant apurat i les existències d' aigua son irrisòries entro al bar, d'estranquis, i vaig directe al lavabo a carregar de l'aixeta. Porto diners però faig tard i no vull perdre temps consumint, per tant surto dissimuladament com qui no vol la cosa. Sentiment de culpa, mai he servit per aquestes tonteries. A un quart de dues arribo a casa. Dutxa ràpida i dinar a Bajalou, cel.lebrem l'aniversari de la cunyada. Em prometo entrenar al menys un cop entre setmana. Potser així milloraré una mica.
Aquesta entrada mereixeria una foto del Collsacabra desde els Munts. És una vista esplèndida que no he pogut fotografiar perque m'he descudat la màquina.

8 de novembre de 2009

Finalment estreno la nova bici. Preciosa. Surto tard -com sempre que no quedo amb ningú. És com si una força major no em deixés allunyar-me de casa. Quan no em descuido el casc són els guants i quan no són els guants ni el casc, les putes ulleres. A les deu i vint minuts em dirigeixo definitivament cap a Cabrera. No crec pas poder-hi arribar. Si arribo a Can Pamar ja em donaré per satisfet -penso. Fot fred i el cel és trist, tapat i gris, però per un racó sembla que surt el Sol i el cel es posarà mes agradable, d' aquell Pantone blau dos-cents noranta-dos que tant m' agrada. Constato que estic realment en baixa forma. No havia hagut de recórrer mai al plat petit i als pinyons grans en aquest punt del camí. Amb penes i treballs arribo, finalment, a Can Pamar. M' abrigo i torno per la carretera de Can Toni, l'Esquirol i Torelló, per la casa de l'Hora. Efectivament el dia s' ha aclarit, he tornat a gaudir del meu paisatge favorit després de moltes setmanes, mesos. M' ho he passat de puta mare però estic destrossat.