És estúpid insistir en el patètic estat de forma què em trobo darrerament. Avui és Nadal. Són les onze quan començo a pedalar direcció La Vola per la carretera de quitrà, res de camins estranys i enfangats avui. En un principi volia atacar el cim de Bellmunt però algú m'ha recordat que és típic pujar a aquest santuari -amb bici o a peu- el dia de Nadal, i com que tinc poques ganes de fer vida social, al darrer moment he canviat de ruta. Arribat a La Vola agafo la pista cap a Can Pamar i torno a Torelló pel camí de Cabrera. Tot pujant cap a Can Pamar -el tram més bonic del recorregut- recordo que tinc dinar de família a casa del tiet Joan. La tieta cuinarà uns plats exquisits, sens dubte. També he recordat l'avi, "laviendal", que ara fa poc mes de dos anys que va morir. Recordar-lo m'ha fotut emocionar. Quins collons! pedalant i plorant alhora. El meu pare deia que l'avi era de "llàgrima fàcil" i jo hem temo que n'he heretat aquest coi de gen.

(Una esplanada, a prop de Can Pamar)